El pastís que no s’acabava mai

No tinc consciència de cap moment en la meva vida en que la Mireia i jo no haguem estat amigues. Ens vam conèixer a l’escola de infantil i primària i .. amb els nostres alts i baixos (com en totes les relacions) la nostre amistat ha aguantat l’institut, les respectives carreres i ara “l’entrada a la vida adulta”. Així que aquest agost passat quan va arribar el seu aniversari no vaig dubtar ni un moment en posar-me mans a la “massa” i fer el seu pastís d’aniversari.

El que no vaig comptar.. però.. és que era agost.. i justament a Barcelona, aquella setmana.. estàvem passant una “onada de calor” bastant impressionant. Així que el que anava a ser un pastís.. normalet.. va acabar sent una autèntica odissea amb una Anna maleint a qui va inventar el fondant i a bastantes persones més....

Al final però, el resultat va estar molt bo.. va ser aquí on vaig introduir també el ganaché de xocolata negra per cobrir el pastís del fondant i també vaig afegir-hi quatre cupcakes (de cava i gerds) simbolitzant 4 pilars que trobo fonamentals en la Mireia i en la nostre amistat.

El sol va per Vilanova, que és a on viu ella i el que estima en bogeria. El símbol de Nova York és la nostre gran ciutat, ella hi ha aconseguit viure durant un temps.. i jo no descarto anar-hi en un futur... la samarreta del barça, Bueno, la samarreta del Messi va per .. no crec que calguin explicacions... i finalment la flor.. perquè la Mireia sempre serà la meva amiga Happy Flower i és que.. encara que passem per temps difícils sempre m’ha agradat la teva positivitat, energia i fashionabilitat J